Benifaraig és un lloc fundat entre 1092 i 1102 pel primer ministre del rei àrab de
València Al Qádir anomenat Ibn Faradj o en altres llocs Aparten Farache, Aparten Alfarache, Ibn al Faray (Farach, Faráx, Farage).Estudi Etimològic
Davant del nom de Benifaraig tots els autors s'inclinen per reconéixer que Beni és el prefix plural d'Ibn i significa descendent.
Quant a la segona part FARAIG, hi ha tres opinions:
Faraig = Harág (prohibició, còlera),
Faraig ; Harág (Encant)
Faraig = Faradaj, que és el nom del primer ministre o visir del rei Al Qadir.
Nosaltres ens n'anem per esta última versió. Benifaraig = descendents d'Ibn Faradj.
Qui era Ibn Faradj?
Quan l'any 711 els àrabs van conquistar la península Ibèrica, van organitzar un gran Imperi que, al morir Almansor, es dividix en xicotets regnes cridats de taifes. Un d'estos regnes és València i se succeïxen els seus reis àrabs, almoràvits i almohades rendint-se davant de Jaume I l'any 1238.
Un dels seus reis, anomenat Al Qadir, era rei de Toledo, però al ser conquerid
a esta ciutat per Alfonso Vil, amb ajuda del nostre fundador, Ibn Faradj, va passar a ser rei de València.Ibn Faradj era de la família dels Alavares o Alobares, vivia en el nord del Marroc en l'Aduar d'Uled Farache i tenia 600 alarbs de a peu i 500 de a cavall, repartits en 54 aduars.
Ibn Faradj va ser missatger plenipotenciari Del Qádir i vingué des de Toledo a Albarrasí, a casa d'Aparten Lupón, moro dels principals del regne de València; i quan va morir el rei que aleshores hi havia, Abu
.jpg)
Bakr (o Aparten Bekar), llavors va tornar ordenand que atacaren les seues tropes morisques i les d'un dels hòmens del Cid, les d'Alvar Fañez.El nostre fundador va anar després a Serra per a explicar als regidors les causes de la seua vinguda, convencent-los amb afalacs i memorials que el seu amo el rei Al Qadir havia de ser rei de València, el tron del qual estava llavors vacant.
El consell de l'Aljama i l'alcaid Alboesa, Ibn Lupón,
que tenia les claus i l'Alcàsser de la ciutat, reunits després d'escoltar al nostre Ibn Faradj, van resoldre que Al Qádir vinguera a València i li jurarien com a rei. Veiem perquè la importància com a diplomàtic del nostre fundador.Al Qádir, agraït pel seu treball, li va anomenar alguatzil major de València, alcaid de Conca i visir o primer ministre militar.
Quan les tropes del Cid comencen a atacar els voltants
.jpg)
de València, Ibn Faradj va aconsellar el rei que acceptara les condicions de l'alcaid de Xàtiva en les seues desavinences amb les tropes del Cid, i que llicenciara les tropes d'Alvar Fañez i al seu cap.Al vindre a València, Ibn Faradj, vivia entre el pla de Saïdia i l'actual avinguda de Burjassot.
El Cid, convençut del valor com a administrador del nostre fundador, li
va encarregar de governar els cobraments de les pàries i d'administrar els seus interessos. Era majordorm i almoixerif. Després de mort el Cid va escriure una història del Campeador i una espècie d'autobiografia, en el que compta com no es va assabentar de la mort del Cid fins a l'endemà, i que els moros no es van assabentar de la mateixa fins a tres dies després.En 1090 Ibn Faradj era el verdader amo de València, cobrant llavors les contribucions. En 1091, temorosos del Cid, el rei Al Qadir i el seu primer ministre, Ibn Faradj,
.jpg)
van amagar l'or i els tresors reals a Segorb i Olocau. En 1092 el poble es va amotinar contra el nostre fundador pel seu excessiu zel en el cobrament de les contribucions i li van capturar; poc més tard, en venjança Ibn Faradj va avisar al Cid que alguns, descontents contra el seu domini, volien trair-li i pactar amb la tribu dels almoràvits que estava amenaçant les possessions dels .jpg)
castellans. Gràcies a la intervenció del nostre fundador, la qual cosa va poder ser greu per al domini del Cid, només va quedar en esbós i castic per als enemics d'Ibn Faradj.Quan va fundar el nostre poblat?
Encara que els autors consultats no llancen cap hipòtesi, intentarem analitzar les possibles solucions.
.jpg)
El nostre poblat de Benifaraig va poder ser fundat en 1081, a l'arribar Ibn Faradj com a alguatzil major i visir militar Del Qádir a València, açò pareix incert ja que, per la dignitat del seu càrrec, hauria de viure en l'interior de la ciutat: era visir primer i cobrador després.
Una altra suposició és que fundara la seua "alqueria" o palauet al dominar el Cid València (1094), però contra açò està l'afirmació que llavors era majordorm i almoixerif del Cid i que vivia entre el pla de Saïdia i l'actual avinguda de Burjassot, lloc no coincident
amb la nostra població.Per a nosaltres degué fundar la nostra "alqueria" de Benifaraig després de ser soltat de la presó en 1092 i abans de tornar a ocupar càrrecs en el govern de València en temps del Cid. Açò ho pareix demostrar ell mateix en la seua història. Creguem que si Ibn Faradj obstaculitza i eixia de València tot els dies, com ens diu en la seua "història", si existixen tradicions i opinions moltes sobre la seua paternitat, quant al lloc de Benifaraig, i si l'etimologia: Beni (descendent), Faraig (Faradj), tot açò pareix
.jpg)
demostrar àmpliament que va poder ser, amb prou fonament històric, Ibn Faradj nostre fundador i en una data que oscil·la entre 7092 i 1102, èpoques en què el seu poder i influències en la capital comencen a decaure, per la creixent importància del seu enemic Ibn Lupón.Primers senyors de Benifaraig
El primer, sense cap dubte, és Ibn Faradj. Després, entre 1238 i 1235, va canviar d'amo pass
ant a les mans de Ximen Pérez de Llaure'ns (baró de Llaure'ns i també cridat Ximen de Taracona o de Permita) donat per Jaume I en 1241.
El que queda segur, al nostre entendre, és que a partir de 1235, que cauen les torres de Montcada (o Moncada) en poder del rei Jaume I, Benifaraig va passar a les mans dels aragonesos i encara que València capitulara en 1238, les hortes circumdants serien conquistades primer..jpg)
El 8 de maig de 1254 el citat segon senyor de Benifaraig, Ximen, ho va bescanviar subscrit pel rei d'Aragó i principals del seu regne, va vendre l'alqueria mora i semipoblada de cristians vells als cavallers de l'Orde Del Temple a canvi, junt amb Massarrojos, del lloc d'Albentosa (província de Castelló).
Més tard va passar a poder dels Perelló, Pallares, Ferragud, i Alegret. En el segle XVI consta que era propietat d'Honorato Perelló, en el XVIII eren senyors de
Benifaraig els Pallares, en el segle XIX vivia en estes cases el marqués de Xova. La casa principal fins fa poc era propietat de la Sra. María Miquel i Català per herència del seu ascendent el senyor Honorato Miquel, casat amb la senyora Josefa Ferragud, filla del Baró de Xova. Actualment pertany al senyor Salvador Alfonso Guillem.
Benifaraig no figura en el Llibre del Repartiment ni
en les Trobas. Va ser municipi lliure, amb ajuntament propi, una vegada suprimits els senyorius, fins que en 1900 va ser annexat a València per ordre guvernativa de l'Exma. Diputació Provincial del 14 de maig, feta efectiva el 18 d'agost del mateix any.
Primers edificis del nostre poblat
Cal distingir dos classes de restes: àrabs i cristians.
En quant a les restes àrabs són de dos tipus:
Els situats en el que hui anomenem "corralot", darrere del carrer de la Santíssima Creu, a la dreta, afrontant amb l'horta. Precisament en este lloc hi ha unes arcades, les pedres i carreu de les quals són indiscutiblemente de gran valor històric i que podrien haver sigut la casa d'un moro molt antic, com diu la tradició, inclús d'Ibn Faradj.
La casa del Senyor Jurisdiccional, "palau" o palauet del senyor moro, estava al costat de l'actual Església en el que s'anomena "pati". La seua situació és la més correcta ja que forma una placeta quadrada i està en el centre del calc de la població, com en la majoria dels llocs de la nostra horta. Antigament hi havia un pati interior que donava a l'actual plaça i amb portes ovalades i escales per a baixar a l'horta. Este lloc està dividit actualment pel carrer de Massamagrell i no apareixen restes visibles a l'haver sigut reconstruït o lluït.
L'actual Església no era més que una capella d'este palau, pareix que els franciscans de Sant Dídac (el convent dels quals estava a Alfara, actual Fosforera Espanyola S.A.) en 1686 o potser uns anys abans, van trobar en un racó de la vella capella del palau la imatge del Crist que hui venerem i ells van organitzar la festa que des de llavors celebrem el 6 d'agost al CRIST VERDADER. És d'un estil, la nostra Església, renaixentista, de poques dimensions, però d'elevada altura. El xapat de les capelles és d'artesania típicament valenciana del segle XVII.
Els posteriors senyors de Benifaraig, aragonesos i templaris, van situar el seu palau en el que hui cridem Serena, que bé pot dir-se és la primera casa del poble. S'anomena la Serena (o la Torre) per al·lusió al timbre de les armes que hi ha en l'arc de pedra de la porta principal. És una pedra de marbre blanc, rectangular i amb quatre quarters corresponents als cognoms Ferragud, Pallares, Alegret i Perelló, timbratge amb el simbòlic monstre de l'eternitat, que té flamígea cap de dona i cos de serp amb què contorneja tot el blasó i enrosca l'extremitat en la seua pròpia gola, igual en tot a què usen els Corella, però substituint el lema valenciano: "És devenidor" pel llatí "Omnia tempus habent". La llosa porta una data de 1553 i esta pedra és còpia de l'original guardat en l'interior de la casa.
Els quarters de l'escut coincidixen amb els senyors de Benifaraig citats anteriorment i pareix segur que és una alqueria pertanyent a la branca menor de la família senyorial que va enllaçar amb Ferragud conservat la seua propietat independent del senyoriu. L'aspecte de la casa sense fortificació, sense reminiscència gòtica, i el caperutxo de teules a quatre aigües que cobrix la torre; les impecables masses de rajoles i rectilínies llums de la fatxada, no obstant la correcta portada de pedra, i sense impulsos barrocs, ens fan pensar, segons Martínez Aloy, que els blasons de marbre, amb data 1553 pertanyen a una casa més antiga i després al reconstruir-la es van col·locar en l'actual.
En el segle XVII la nostra alqueria tenia només 30 cases, uns anys abans tenia 26 cases; en 1800 comptava amb 74 famílies; en 1816, 58 cases; en 1849, 53 cases i 44 barraques amb un total de 400 habitants; en 1899, 675 habitants; en 1911, 68 cases i 60 barraques; en 1971, 216 cases i 934 habitants.
L'increment de la nostra població va estar frenada al principi degut a que, segons es diu, en estes terres van haver-hi "aiguamolls" fins al segle XIII.
El nostre origen en el religiós
Els primers pobladors de Benifaraig és indubtable que serien musulmans, practicarien doncs la religió islàmica segons la doctrina de Mahoma. Amb l'arrivada del Cid van començar el primers contactes moro-cristians i posteriorment, amb Jaume I, al canviar d'amo, i ja definitivament amb els Templaris, les ànimes de l'alqueria van predominar en les seues creences cristianes.
Els primers cristians van treballar les idees musulmanes i amb els Templaris se'ls va fer creure, com al que vivien en la vall d'Alberic, afaitant-los el cap i col·locant-los un empast de segó que desapareixia amb les aigües del baptisme, la qual cosa van creure aquelles gents senzilles
En el segle XVII els franciscans del convent de Sant Dídac, com ja hem vist, van revitalitzar els nostres costums cristians, van fundar la nostra Església i van organitzar les nostres festes al trobar la imatge del Crist Verdader, hui venerada.
La data de la imatge del CRIST VERDADER, venerada abans en un altar lateral i hui en dia en la capella del seu mateix nom, la data d'origen, repetisc, és amb seguretat anterior a l'Església podent afirmar que té més de tres-cents anys.
Esta imatge tosca, xicoteta i sòbria va ser venerada en el Santuari que hi havia en la casa senyorial (hui casa "pati"), junt amb l'actual Església, on compta la llegenda es va aparéixer. Davant d'este Crist es van agenollar milers i milers de fidels, entre els que destaquen Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Beltrán i Sant Joan de Ribera, compartint una fervorosa devoció els habitants del lloc i els dels seus voltants.
És l'única imatge que no va ser destrossada en la contesa civil de 1936-39 gràcies a la bona voluntat de les nostres gents, i després de moltes vicissituds.
En principi la nostra alqueria era un xicotet santuari, des del punt de vista religiós, servit per un vicari de Moncada i des de l'últim arreglament parroquial de 1902 compta amb un capellà propi perteneixent com a parròquia a l'arxiprestal de Moncada.
La tradició
Recordem el que la tradició diu dels de Benifaraig: Són laboriosos hortolans que viuen majoritàriament aliens a les lluites socials, gents inclinades a la pietat cristiana, que proporcionen escàs contingent a l'estadística criminal i que demostren errònia l'antiga dita "Els de Benifaraig no és moren, es maten". Hui, gràcies a Déu, l'opinió de Martínez Aloy que esta llegenda és molt recent no és corroborada pels testimonis, quasi centenaris, consultats i aquells temps en què els hortolans solucionaven les seues picabaralles amb la llei del més fort i la venjança, sense ser castigats mai per la impotent justícia, ja que es diu que ni testimonis ni jutges volien veure el dany, estos temps, hui ja són un passat ignorat i superat.
El primer, sense cap dubte, és Ibn Faradj. Després, entre 1238 i 1235, va canviar d'amo pass
ant a les mans de Ximen Pérez de Llaure'ns (baró de Llaure'ns i també cridat Ximen de Taracona o de Permita) donat per Jaume I en 1241.El que queda segur, al nostre entendre, és que a partir de 1235, que cauen les torres de Montcada (o Moncada) en poder del rei Jaume I, Benifaraig va passar a les mans dels aragonesos i encara que València capitulara en 1238, les hortes circumdants serien conquistades primer.
.jpg)
El 8 de maig de 1254 el citat segon senyor de Benifaraig, Ximen, ho va bescanviar subscrit pel rei d'Aragó i principals del seu regne, va vendre l'alqueria mora i semipoblada de cristians vells als cavallers de l'Orde Del Temple a canvi, junt amb Massarrojos, del lloc d'Albentosa (província de Castelló).
Més tard va passar a poder dels Perelló, Pallares, Ferragud, i Alegret. En el segle XVI consta que era propietat d'Honorato Perelló, en el XVIII eren senyors de
Benifaraig els Pallares, en el segle XIX vivia en estes cases el marqués de Xova. La casa principal fins fa poc era propietat de la Sra. María Miquel i Català per herència del seu ascendent el senyor Honorato Miquel, casat amb la senyora Josefa Ferragud, filla del Baró de Xova. Actualment pertany al senyor Salvador Alfonso Guillem.Benifaraig no figura en el Llibre del Repartiment ni
en les Trobas. Va ser municipi lliure, amb ajuntament propi, una vegada suprimits els senyorius, fins que en 1900 va ser annexat a València per ordre guvernativa de l'Exma. Diputació Provincial del 14 de maig, feta efectiva el 18 d'agost del mateix any.Primers edificis del nostre poblat
Cal distingir dos classes de restes: àrabs i cristians.
En quant a les restes àrabs són de dos tipus:
Els situats en el que hui anomenem "corralot", darrere del carrer de la Santíssima Creu, a la dreta, afrontant amb l'horta. Precisament en este lloc hi ha unes arcades, les pedres i carreu de les quals són indiscutiblemente de gran valor històric i que podrien haver sigut la casa d'un moro molt antic, com diu la tradició, inclús d'Ibn Faradj.
La casa del Senyor Jurisdiccional, "palau" o palauet del senyor moro, estava al costat de l'actual Església en el que s'anomena "pati". La seua situació és la més correcta ja que forma una placeta quadrada i està en el centre del calc de la població, com en la majoria dels llocs de la nostra horta. Antigament hi havia un pati interior que donava a l'actual plaça i amb portes ovalades i escales per a baixar a l'horta. Este lloc està dividit actualment pel carrer de Massamagrell i no apareixen restes visibles a l'haver sigut reconstruït o lluït.
L'actual Església no era més que una capella d'este palau, pareix que els franciscans de Sant Dídac (el convent dels quals estava a Alfara, actual Fosforera Espanyola S.A.) en 1686 o potser uns anys abans, van trobar en un racó de la vella capella del palau la imatge del Crist que hui venerem i ells van organitzar la festa que des de llavors celebrem el 6 d'agost al CRIST VERDADER. És d'un estil, la nostra Església, renaixentista, de poques dimensions, però d'elevada altura. El xapat de les capelles és d'artesania típicament valenciana del segle XVII.
Els posteriors senyors de Benifaraig, aragonesos i templaris, van situar el seu palau en el que hui cridem Serena, que bé pot dir-se és la primera casa del poble. S'anomena la Serena (o la Torre) per al·lusió al timbre de les armes que hi ha en l'arc de pedra de la porta principal. És una pedra de marbre blanc, rectangular i amb quatre quarters corresponents als cognoms Ferragud, Pallares, Alegret i Perelló, timbratge amb el simbòlic monstre de l'eternitat, que té flamígea cap de dona i cos de serp amb què contorneja tot el blasó i enrosca l'extremitat en la seua pròpia gola, igual en tot a què usen els Corella, però substituint el lema valenciano: "És devenidor" pel llatí "Omnia tempus habent". La llosa porta una data de 1553 i esta pedra és còpia de l'original guardat en l'interior de la casa.
Els quarters de l'escut coincidixen amb els senyors de Benifaraig citats anteriorment i pareix segur que és una alqueria pertanyent a la branca menor de la família senyorial que va enllaçar amb Ferragud conservat la seua propietat independent del senyoriu. L'aspecte de la casa sense fortificació, sense reminiscència gòtica, i el caperutxo de teules a quatre aigües que cobrix la torre; les impecables masses de rajoles i rectilínies llums de la fatxada, no obstant la correcta portada de pedra, i sense impulsos barrocs, ens fan pensar, segons Martínez Aloy, que els blasons de marbre, amb data 1553 pertanyen a una casa més antiga i després al reconstruir-la es van col·locar en l'actual.
En el segle XVII la nostra alqueria tenia només 30 cases, uns anys abans tenia 26 cases; en 1800 comptava amb 74 famílies; en 1816, 58 cases; en 1849, 53 cases i 44 barraques amb un total de 400 habitants; en 1899, 675 habitants; en 1911, 68 cases i 60 barraques; en 1971, 216 cases i 934 habitants.
L'increment de la nostra població va estar frenada al principi degut a que, segons es diu, en estes terres van haver-hi "aiguamolls" fins al segle XIII.
El nostre origen en el religiós
Els primers pobladors de Benifaraig és indubtable que serien musulmans, practicarien doncs la religió islàmica segons la doctrina de Mahoma. Amb l'arrivada del Cid van començar el primers contactes moro-cristians i posteriorment, amb Jaume I, al canviar d'amo, i ja definitivament amb els Templaris, les ànimes de l'alqueria van predominar en les seues creences cristianes.
Els primers cristians van treballar les idees musulmanes i amb els Templaris se'ls va fer creure, com al que vivien en la vall d'Alberic, afaitant-los el cap i col·locant-los un empast de segó que desapareixia amb les aigües del baptisme, la qual cosa van creure aquelles gents senzilles
En el segle XVII els franciscans del convent de Sant Dídac, com ja hem vist, van revitalitzar els nostres costums cristians, van fundar la nostra Església i van organitzar les nostres festes al trobar la imatge del Crist Verdader, hui venerada.
La data de la imatge del CRIST VERDADER, venerada abans en un altar lateral i hui en dia en la capella del seu mateix nom, la data d'origen, repetisc, és amb seguretat anterior a l'Església podent afirmar que té més de tres-cents anys.
Esta imatge tosca, xicoteta i sòbria va ser venerada en el Santuari que hi havia en la casa senyorial (hui casa "pati"), junt amb l'actual Església, on compta la llegenda es va aparéixer. Davant d'este Crist es van agenollar milers i milers de fidels, entre els que destaquen Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Beltrán i Sant Joan de Ribera, compartint una fervorosa devoció els habitants del lloc i els dels seus voltants.
És l'única imatge que no va ser destrossada en la contesa civil de 1936-39 gràcies a la bona voluntat de les nostres gents, i després de moltes vicissituds.
En principi la nostra alqueria era un xicotet santuari, des del punt de vista religiós, servit per un vicari de Moncada i des de l'últim arreglament parroquial de 1902 compta amb un capellà propi perteneixent com a parròquia a l'arxiprestal de Moncada.
La tradició
Recordem el que la tradició diu dels de Benifaraig: Són laboriosos hortolans que viuen majoritàriament aliens a les lluites socials, gents inclinades a la pietat cristiana, que proporcionen escàs contingent a l'estadística criminal i que demostren errònia l'antiga dita "Els de Benifaraig no és moren, es maten". Hui, gràcies a Déu, l'opinió de Martínez Aloy que esta llegenda és molt recent no és corroborada pels testimonis, quasi centenaris, consultats i aquells temps en què els hortolans solucionaven les seues picabaralles amb la llei del més fort i la venjança, sense ser castigats mai per la impotent justícia, ja que es diu que ni testimonis ni jutges volien veure el dany, estos temps, hui ja són un passat ignorat i superat.
Escut i primers pobladors de Benifaraig
Fa ja uns quants anys, en un estudi sobre l'origen del nostre poble, veiem que la seua fundació es podia allunyar pel 1092: ja hem complit els 900 anys.
És clar que els primers pobladors van ser els àrabs, destacant la personalitat d'Ibn Faradj, que li dona nom al nostre poble. Però en el transcórrer del temps les terres de Benifaraig foren ocupades pels homes del Cid i especialment des de 1235 (en què Jaume I conquista les Torres de Montcada) per les tropes aragoneses i barcelonines del Conqueridor que hi convisqueren amb els residents moros.
El primer senyor tradicionalment reconegut del nostre poble va ser Ximen Pérez d'Arenós (de Taraçona o de Permita) per donació d'En Jaume I en 1241. En 1254 Benifaraig i Massarrojos passen a pertànyer a l'Ordre del Temple. Des d'aleshores i fins ara els poblador han estat molt variats: Perelló, Pallarés, Ferragut...
En els tres manuscrits del Llibre del Repartiment, (que és el primer Registre de la Propietat i partida de naixement del Regne de València, datat entre l'any 1237 i el 1252 ique enllaça les civilitzacions musulmana i cristiana), s'arrepleguen les donacions de propietats rústiques i urbanes de la ciutat i terme de València i del seu Regne. Aquest llibre és un testimoni de primera mà sobre les característiques i modalitats de la repoblació valenciana. Dels prop de 3200 assentaments que hi són, 38 corresponen a Benifaraig. En ells podem veure el nom i l'origen dels nous ocupants de les nostres terres. He dit ocupants perquè la condició de Jaume I al fer una donació era que hi havia que ocupar-la o pel contrari el rei revocava la donació i la canviava per a un altre.
Les donacions suposaven un canvi en la propietat de cases o terres, respectant el que ja hi havia. Normalment es donaven xicotetes extensions repartides entre varies persones.
Els repobladors eren gent normal: cavallers, notaris, joglars, correus, sarraïns prohoms de la Universitat de Barcelona. La procedència majoritària era de Catalunya (especialment de Lleida i Tarragona) i del sud de França, però predomina, als primers anys, la població muslmana.
La repoblació cristiana de les terres valencianes continuà amb un llarg procés cronològic que encra segueix hui en dia (unes vegades per les immigracions i altres per les emigracions). Els successors d'En Jaume I afavoriren la llibertat de residència que originà notables corrents migratories: al segle XIV i que foren decisius per a la definitiva configuració demogràfica i lingüística d'estes terres. Es tractava de substituir als musulmans que ens deixaven, per nou pobladors cristians. Els aragonesos ocupen les zones més cap a l'interior i els catalans s'estableixen en la costa. Al segle XVI es produí una forta immigració castellana i al segle XVII, amb l'expulsió dels moriscos, que eren una tercera part de la població valenciana, s'acabà el trilingüísme al Regne de València.
Seria interessant realitzar un estudi de l'evolució dels cognoms al nostre poble. Al 1992, per exemple, es trobem els segënts porcentatges als cognoms de Benifaraig:
PALANCA --> 14%
BOIX --> 8%
CASTELLÓ --> 6%
ESTELLÉS --> 6%
MARTÍNEZ --> 5%
GISBERT --> 4%
CARSÍ --> 3%
SEPÚLVEDA --> 3%
BRISA --> 2%
FERRER --> 2%
GUANTER --> 2%
ROCA --> 2%
ROS --> 2%
SÀNCHEZ --> 2%
BALLESTER --> 1%
CUÑAT --> 1%
CHIRALT --> 1%
FERRIOL --> 1%
LLORIS --> 1%
MARTÍ --> 1%
MORA --> 1%
ORTS --> 1%
OSUNA --> 1%
SOLER --> 1%
Segueixen 151 cognoms, que representen entre tots el 29% del veïns de Benifaraig, però que ningú no hi arriba al 1%.
Tots estos antecedents venen a justificar l'actual escut de Benifaraig. Un escut és un emblema que constitueix una senyal distintiva d'un poble. En Espanya solen ser rectangulars. El fons s'anomena camp i tant els colors com les figures que conté representen la seua història i origen.
Després de consultar experts en heràldica i historiadors fa 20 anys, el gran enamorat de Benifaraig que fou En Jaume Vicent Palanca Mora ens proposà l'escut que ha aparegut als diferents programes de festes i a la bandera del C.D. Benifaraig. Pensem representa allò que som: un poble d'origen musulmà (el camp o fons blanc que ocupa el terç superior de l'escut), amb una forta influència cristiana (la Creu tipus Malta que recorda als cavallers de l'Ordre del Temple, els nostres primers senyors) i amb les barres d'En Jaume I (representatives de la majoritària procedència dels primers repobladors).
L'escut és Hispànic (forma rectangular i redona a la part inferior acabada en punta), escairat (està divididt diagonalment de de l'angle esquerre del cap de l'escut fins al dret de la punta). El Timbre o cimera que hi porten els escuts al voltant i damunt representen la noblesa d'origen: en el nostre, molt senzill, tan sols té llambrequins de fulles d'acant (recordant un poc el Llixó que corona el campanar i la humilitat de que parla l'himne del Santíssim Crist Vertader).
És clar que els primers pobladors van ser els àrabs, destacant la personalitat d'Ibn Faradj, que li dona nom al nostre poble. Però en el transcórrer del temps les terres de Benifaraig foren ocupades pels homes del Cid i especialment des de 1235 (en què Jaume I conquista les Torres de Montcada) per les tropes aragoneses i barcelonines del Conqueridor que hi convisqueren amb els residents moros.
El primer senyor tradicionalment reconegut del nostre poble va ser Ximen Pérez d'Arenós (de Taraçona o de Permita) per donació d'En Jaume I en 1241. En 1254 Benifaraig i Massarrojos passen a pertànyer a l'Ordre del Temple. Des d'aleshores i fins ara els poblador han estat molt variats: Perelló, Pallarés, Ferragut...
En els tres manuscrits del Llibre del Repartiment, (que és el primer Registre de la Propietat i partida de naixement del Regne de València, datat entre l'any 1237 i el 1252 ique enllaça les civilitzacions musulmana i cristiana), s'arrepleguen les donacions de propietats rústiques i urbanes de la ciutat i terme de València i del seu Regne. Aquest llibre és un testimoni de primera mà sobre les característiques i modalitats de la repoblació valenciana. Dels prop de 3200 assentaments que hi són, 38 corresponen a Benifaraig. En ells podem veure el nom i l'origen dels nous ocupants de les nostres terres. He dit ocupants perquè la condició de Jaume I al fer una donació era que hi havia que ocupar-la o pel contrari el rei revocava la donació i la canviava per a un altre.
Les donacions suposaven un canvi en la propietat de cases o terres, respectant el que ja hi havia. Normalment es donaven xicotetes extensions repartides entre varies persones.
Els repobladors eren gent normal: cavallers, notaris, joglars, correus, sarraïns prohoms de la Universitat de Barcelona. La procedència majoritària era de Catalunya (especialment de Lleida i Tarragona) i del sud de França, però predomina, als primers anys, la població muslmana.
La repoblació cristiana de les terres valencianes continuà amb un llarg procés cronològic que encra segueix hui en dia (unes vegades per les immigracions i altres per les emigracions). Els successors d'En Jaume I afavoriren la llibertat de residència que originà notables corrents migratories: al segle XIV i que foren decisius per a la definitiva configuració demogràfica i lingüística d'estes terres. Es tractava de substituir als musulmans que ens deixaven, per nou pobladors cristians. Els aragonesos ocupen les zones més cap a l'interior i els catalans s'estableixen en la costa. Al segle XVI es produí una forta immigració castellana i al segle XVII, amb l'expulsió dels moriscos, que eren una tercera part de la població valenciana, s'acabà el trilingüísme al Regne de València.
Seria interessant realitzar un estudi de l'evolució dels cognoms al nostre poble. Al 1992, per exemple, es trobem els segënts porcentatges als cognoms de Benifaraig:
PALANCA --> 14%
BOIX --> 8%
CASTELLÓ --> 6%
ESTELLÉS --> 6%
MARTÍNEZ --> 5%
GISBERT --> 4%
CARSÍ --> 3%
SEPÚLVEDA --> 3%
BRISA --> 2%
FERRER --> 2%
GUANTER --> 2%
ROCA --> 2%
ROS --> 2%
SÀNCHEZ --> 2%
BALLESTER --> 1%
CUÑAT --> 1%
CHIRALT --> 1%
FERRIOL --> 1%
LLORIS --> 1%
MARTÍ --> 1%
MORA --> 1%
ORTS --> 1%
OSUNA --> 1%
SOLER --> 1%
Segueixen 151 cognoms, que representen entre tots el 29% del veïns de Benifaraig, però que ningú no hi arriba al 1%.
Tots estos antecedents venen a justificar l'actual escut de Benifaraig. Un escut és un emblema que constitueix una senyal distintiva d'un poble. En Espanya solen ser rectangulars. El fons s'anomena camp i tant els colors com les figures que conté representen la seua història i origen.
Després de consultar experts en heràldica i historiadors fa 20 anys, el gran enamorat de Benifaraig que fou En Jaume Vicent Palanca Mora ens proposà l'escut que ha aparegut als diferents programes de festes i a la bandera del C.D. Benifaraig. Pensem representa allò que som: un poble d'origen musulmà (el camp o fons blanc que ocupa el terç superior de l'escut), amb una forta influència cristiana (la Creu tipus Malta que recorda als cavallers de l'Ordre del Temple, els nostres primers senyors) i amb les barres d'En Jaume I (representatives de la majoritària procedència dels primers repobladors).
L'escut és Hispànic (forma rectangular i redona a la part inferior acabada en punta), escairat (està divididt diagonalment de de l'angle esquerre del cap de l'escut fins al dret de la punta). El Timbre o cimera que hi porten els escuts al voltant i damunt representen la noblesa d'origen: en el nostre, molt senzill, tan sols té llambrequins de fulles d'acant (recordant un poc el Llixó que corona el campanar i la humilitat de que parla l'himne del Santíssim Crist Vertader).
No hay comentarios:
Publicar un comentario